Fa anys que vivim una ofensiva sostinguda contra les condicions de vida de la classe treballadora. Treballar ja no garanteix viure amb dignitat, cobrar un salari no assegura accedir a un habitatge digne. La productivitat millora, però la jornada laboral es manté. Els beneficis empresarials baten rècords, però els salaris queden estancats. El PIB puja, però la precarietat s’estén.
L’habitatge s’ha convertit en un bé inaccessible per a molts de nosaltres: avui, el cost mitjà per accedir a una llar supera el 50% dels ingressos. Mentre els grans especuladors concentren cada cop més propietats, les treballadores som condemnades a uns lloguers impagables, a viure endeutats, a patir pisos en mal estat o a no poder-nos independitzar.
Aquesta ofensiva no s’atura en l’habitatge i els salaris, també s’estén sobre els serveis públics que sostenen la vida quotidiana. El sistema sanitari i l’educació pública pateixen un procés de desmantellament progressiu: infrafinançament crònic, precarització de les plantilles i processos creixents d’externalització, mentre el negoci privat guanya terreny. Mentrestant, els diners públics es dediquen a l’augment de la despesa militar per lliurar guerres que fan pujar encara més els preus.
Ens diuen que aquesta és la legislatura de l’habitatge, o que l’economia va millor que mai. Però, a la realitat, els treballadors no hem notat res de tot això i seguim patint per viure dignament.
Però els últims mesos també hem viscut coses esperançadores. La comunitat educativa ha fet vagues històriques. La pagesia ha aconseguit paralitzar autopistes i ports per dir prou. I les manifestacions per l’habitatge han aconseguit obligar els governs a fer lleis que no volien fer. Aquests mesos hem vist com només lluitant podem aconseguir millorar les nostres vides. Ara és l’hora de redoblar la lluita.
Per això exigim:
1. Baixada dels preus de lloguer
El preu del lloguer no el pot fixar el mercat. Per això cal reformar l’índex de referència dels preus del lloguer i vincular-ho als salaris.
2. Prohibició de desnonaments sense alternativa i contractes indefinits
Cal garantir les condicions mínimes d’estabilitat residencial com a condició per tenir una seguretat material. Per això reclamem la prohibició de tots els desnonaments en casos de persones vulnerables i sense alternativa residencial i que els contractes de lloguer esdevinguin indefinits.
3. Expropiació d'habitatges de bancs i fons volotors
Cal recuperar els habitatges dels grans especuladors i posar-los sota control públic, com també prohibir les compres especulatives per evitar-ne l’acaparament.
4. Construcció d'un parc públic d'habitatge
Cal construir un veritable parc públic d’habitatge, finançat mitjançant un impost especial al rendisme. Cal també assegurar que sigui totalment públic, eliminant els topalls d’ingressos mínim per accedir-hi.
5. Reconeixement dels drets sindicals
Els drets s’han de garantir a través de l’autoorganització dels treballadors. Per això cal reconèixer els drets sindicals en matèria d’habitatge, incloent-hi el dret a la negociació col·lectiva, a la representació sindical i a la vaga de lloguers quan esdevinguin situacions d’incompliment per part de la propietat.
6. Augment del Salari Mínim Interprofessional (SMI) fins als 1.600€ i Pensió mínima igual al SMI.
El salari mínim ha de garantir condicions de vida dignes. Avui no ho fa.
7. Reducció de la jornada laboral a 35 hores setmanals que els convenis sempre podran pactar la seva reducció.
Reduir la jornada significa repartir el treball i combatre l’atur, millorar la salut, la qualitat de vida i la conciliació.
8. Increment dels salaris amb la pèrdua efectiva de poder adquisitiu.
Per una part molt important de la població treballadora, el lloguer o hipoteca absorbeixen entre el 40% i el 60% dels ingressos, però la seva ponderació en l’IPC és insuficient, generant una distorsió entre inflació oficial i cost real de la vida.